Articles d'opinio
Catalunya Hora Zero
Fills d’Escòcia: lluiteu i tal vegada perdreu, fugiu i viureu un temps potser, I d’aquí a molts anys al morir als vostres llits, no canviaríeu tots els dies d’avui fins aleshores per una oportunitat de tornar aquí a combatre per la vostra llibertat?

Potser ens prendran la vida, però mai la dignitat!


(paraules de William Wallace al seu exércit abans de la batalla de Stirling)

Travessem una situació difícil, d’acord: és això una novetat? La veritat és que portem com a mínim tres segles d’una supervivència que resulta sorprenent, no hi ha exemples d’altres cultures que, sotmeses i maltractades com ho ha estat la nostra durant un lapse de temps tant continuat, hagin pogut resistir.

Els catalans ho hem fet, i malgrat que hem pagat un preu duríssim encara hi som, certament avui ens sentim cansats i malmesos, acabem de rebre un cop, un més, que es veia a venir, però tanmateix dolorós.

Tota una generació de polítics i personalitats del pais, i també de gent del carrer, ha cregut que era possible una entesa entre Catalunya i Espanya, hi ha treballat a fons, i quina ha estat la resposta?: una plantofada en forma de sentència arbitrària i humiliant.

El nostre botxí és Espanya, que després d’anys de baladrejar pel món, d’anys de presumir de ser una gran potència, ha quedat en ridícul, oimés encara: ha vist com Europa li ha pres, esperem que per sempre més, la direcció de la política econòmica, un cop constatada la incapacitat crònica demostrada pels dirigents hispànics, tant de dretes com d’esquerres, que al llarg dels darrers 20 anys han promogut un model del tot insostenible, basat en l’especulació, l’espoli a Catalunya, i els ajuts d’Europa

Ara els espanyols s’han de refugiar en els èxits futbolístics que, suprema ironia, venen de jugadors formats a Catalunya, però no tenint-ne prou amb això, han tornat a practicar una vella tradició hispànica: la persecució del catalanisme. Històricament l’havien perpetrat per la via de les armes, fins arribar a l’execució del President Companys, ara, quan la violència militar no els és possible, fan servir la justícia per aconseguir els seus designis de dominació.

Espanya és sens dubte un mal enemic, viu amb ràbia el seu desprestigi davant del món, en el futbol i arreu la seva mentalitat es mostra clarament en el crit de guerra que bramen per tot: A por ellos! I ve a per nosaltres, xulesca i perdonavides buscant, com ho ha fet sempre, la nostra desfeta i humiliació.

Tot això ho sabem fa anys i panys els catalans, i atonyinats una i altre vegada hem après a anar fent la viu-viu, i ens hem agafat sempre que hem pogut al pacte; així varem celebrar la Constitució i el seu corol•lari un Estatut, que ens havia de permetre continuar aquesta difícil supervivència al llarg d’uns quants anys més, pactant això sí tan malament com varem saber, desaprofitant l’oportunitat d’aconseguir el Concert Econòmic que de manera increïble varem tenir a l’abast de la mà, i insensatament varem menysprear.

Sabíem per experiència que quan Espanya no ens pot esclafar d’una manera o altra , el que fa és enganyar-nos, però varem optar per creure en un miratge: la bona fe dels espanyols

Avui l’engany s’ha acabat, torna la brutalitat, i els catalans despertem del somni, i ens preguntem: ara que hem de fer?

I un cop més sentim la temptació d’abandonar aquesta lluita interminable, de rendir-nos; ens pesa com una llosa la indiferència de tants compatriotes que malgrat veure l’evidència segueixen fugint d’estudi.

Ens angoixa el pensar que alguns dels nostres representants seguiran amb tacticismes, com ara discutir absurdament un lema tant clar i compartit en principi per tots: som una nació, nosaltres decidim!

Es veu que per alguns era massa agosarat…

Si, estem tips i cuits, volem ser danesos, o suecs, flamencs, o fins i tot escocesos… au! deixem-ho tot d’una vegada i gronxem-nos els que puguem en l’hedonisme, i els menys afortunats que es consolin amb les victòries que els nostres jugadors ens ofereixin ni que sigui amb la samarreta del país que ens nega a nosaltres el dret a tenir la nostra pròpia selecció.

Morim d’una vegada com a poble, donem als espanyols aquest plaer malsà, aquesta inútil victòria, que durant un temps, no pas gaire, els permetrà amagar la seva imparable decadència.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

O bé aixequem-nos un cop més, ferits i apallissats com estem reprenem el combat, fem-ho amb determinació i astúcia a la vegada, deixem-nos estar de retrets i d’inútils pactes amb una gent que no té cap mena de credibilitat, fem que tots els partits que anteposen els interessos de Catalunya a qualsevol altre causa pactin una política comuna davant Espanya; estiguem disposats a mesures potents, el boicot al Congrés dels Diputats és un exemple. Rebutgem l’esperpèntic Estatut que han estrafet aquests esbirres de l’Estat que tenen la barra de dir-se jutges! Oblidem-nos per sempre més d’Estatuts, ara ja només ens val la independència. Anem a Brussel•les, a Estrasburg, a Washington, on sigui a reclamar el nostre dret a la sobirania, hem d’aconseguir fora el reconeixement dels nostres drets, els drets inalienables d’una nació mil•lenària que vol viure en pau i llibertat.

Posem-nos també d’acord a Catalunya, tant com calgui, ara mateix vivim una situació d’emergència nacional que requereix respostes a l’alçada de les circumstàncies, exigim als nostres representants una actuació digna!

No menyspreem l’heroisme: moltes nacions han hagut de fer grans esforços per guanyar la seva llibertat, els espanyols no ens donaran res, només el nostre desig irrefrenable de llibertat posarà en evidència davant Europa i el món sencer el caràcter opressiu i antidemocràtic d’Espanya.

Parlar avui dia de sacrificis és poc atraient, ens hem estovat i tots volem viure confortablement, però si de debò volem que Catalunya sigui un país amb futur per a les generacions que venen caldrà que ens traiem la son de les orelles, i seguint l’exemple dels nostres heroics avantpassats, ens haurem d’aixecar - com diu el poeta- dempeus altra vegada, cridar qui som perquè tothom ho escolti, i encabat cadascú prendre l’eina, i treballar plegats: que tot està per fer i tot és possible!!

El combat el guanyarem o no, però haurem salvat per a sempre més la nostra dignitat com a poble d’homes i dones lliures.

Raimon Giner

Tots els articles

Registre
Mail:
Clau:
 
No estàs registrat? registra't ara
   
   
 

© www.collbato.com
Espai no oficial del poble de collbató
Avis Legal